Medi social i natural; Conferència sobre l'educació per a la sostenibilitat per Rosa M. Tarín

Segons la conferència a la que vam assistir el dia 11 de Novembre del 2011, la qual tractava el tema de la sostenibilitat des de la perspectiva de les institucions implicades en el programa d’escoles verdes, se’ns han intentat donar una visió de l’educació ambiental tenint en compte la nostra futura professió.

Aquesta conferència està enfocada, des d’un sentit més profund, a prendre consciència de la importància que té l’educació per la sostenibilitat des de les edats tempranes i quin és el model que nosaltres volem donar als nostres alumnes.

Primer de tot, explicitat que l’Educació Ambiental o per la Sostenibilitat és la capacitatació per l’acció conscient, tant individual com col·lectiva en favor de la sostenibilitat. Tot i això, no tothom està d’acord en que s’entèn pels conceptes; educació, ambient, sostenibilitat i en com es poden portar a terme.

Per tant, considero propici tenir en compte una definició simple i concreta per fer-nos una idea clara de què entenem per aquests tres, de forma separada, i què és el què es pretén en parlar d’ells de forma conjunta:

Educació: Com a realitat social, l'educació és el mitjà pel qual la comunitat transmet a les noves generacions uns coneixements determinats o una cultura, tot preparant-les per a rebre altres coneixements i assimilar tècniques noves.[…]

Ambient: Conjunt d'elements que integren el camp de percepció visual.

Es delimitat per objectes físics, tant artificials (parets, edificis, carrers, etc) com naturals (vegetació, relleu, etc), que enclouen i circumden una sèrie d'altres elements que formen part del mateix camp, com poden ésser els mobles, estris,[…]

Sostenible: [ecol i econ] Conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic i la preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la biosfera provocada per l'acció humana.

Extretes de: http://www.enciclopedia.cat

En aquesta conferència hem pogut veure com una Escola Bressol projecta una idea basada en la perspectiva educativa socio-crítica pensada per un nou futur amb canvis, diferent al que coneixem. Es  proposen diferents escenaris de futur que es puguin treballar amb infants, famílies i tota la comunitat educativa.

I per què remacro Escola Bressol? Penso que està molt bé focalitzat el fet de treballar uns conceptes d’una forma conjunta amb nens tant petits. La nostra societat, en penso que, acostuma a infravalorar aquesta etapa, donant més importància a partir de la primària i la secundària, sense anar més lluny. Fa pocs anys que es va començar a valorar què, com i amb qui es treballava aquesta i encara queda molt per arribar a conscienciar de la importància que realment en té.

De manera que, si som capaços d’inculcar una intel·ligència ecològica i fer uns aprenentatges significatius des de la infantesa sobre aquesta realitat, aquests s’aniran desenvolupant i perduraran, molt segurament, en la maduresa del nen.

Hem de tenir en compte que els nens no són una “tabula rassa”, es a dir, s’ha de pensar en una estructura d’acollida de l’alumnat i famílies ja que, tenen unes experiències prèvies; d’amor, emocions, cultura, llenguatge, entorn... I per tant, cal tenir presents els processos de modelització. Per tal de poder abordar aquesta idea que promouen les escoles verdes, cal que es parteixi d’allò que saben o creuen saber les famílies i infants, i així abordar-les. No serà funcional treballar la sostenibilitat amb els infants en una institució social però de caire més formal, si en un entorn més informal els nens estan rebent missatges contradictoris (família).

Es possible que tant les famílies, com els educadors, com nosaltres com a futurs educadors i la societat que englobem, tinguem una idea inicial de què en realitat som persones conscients de la cura que s’ha de tenir del nostre entorn. Però realment és així? En penso que no, i no hi ha millor forma de veure aquesta realitat que veient el campus de la Universitat després d’una llarga tarda-nit festiva.

No hi ha dubte de que s’ha de pensar en la futura formació dels nens, però potser hauríem de mirar primerament si nosaltres som les persones adequades per ser un model correcte, i si no es així, pensar en què hem de fer i millorar per ser-ho.

Diuen que una imatge val més que mil paraules i aquí deixo plasmada la situació que ens vam trobar en caminar una mica per algunes parts del campus, mitjançant dos vídeos en directe. En aquest link; Repercussions de la festa a la UAB es pot veure un petit reportatge elaborat per la Vanguardia el matí següent a la festa. I aquest video, es simplement una gravació de mòvil sense cap tipus de retocs.

Hi ha una contradicció clara entre el que pensem i el que fem, ja que tots aquells que podem dir que creiem que podem fer front i intervenir per una qualitat dels espais d’interacció o en un canvi de cultura de l’escola, estem demostrant que no hi ha consciència real entre el saber fer, saber ser i saber estar. Principalment considero que tenim coneixements (els quals sempre poden enriquir-se), podem posar pràctica algunes estratègies (les quals també es poden ampliar i modificar segons els coneixements que en tenim i els objectius que volem complir), però el problema real és si tenim “art” per portar-les a terme i les comuniquem de forma correcte. La capacitat i la competència de motivar i mantenir l’atenció dels infants i no només d’aquests, sinó també la dels familiars, i de fer activitats riques, entretingudes i amb un contingut didàctic sobre el tema, no és innata, sinó que cal treballar-la. És important i necessària doncs, la predisposició del docent per portar a la fi aquest treball, i utilitzar exemples reals, o no, però popers a les experiències dels nens, facilitant el coneixement mitjançant la relació amb les seves experiències i creant de noves.

A mi aquesta experiència, m’ha recordat als meus estudis anteriors de cicle de grau superior com a Tècnica d’Educació Infantil. Vam treballar molt com aplicar materials reciclats per a l’elaboració d’instruments pedagògics pels infants, i mitjançant uns treballs grupals, ens vam conscienciar de que poder col·laborar en el “no materialisme” i el “no consumisme”, és voler.

Aquesta és una fotografia d’una de les coses que vaig poder construir juntament amb una companya del cicle. Es tracta d’un avió fet, principalment, a partir d’una caixa de cartró reciclada, l’hèlice està feta amb les xapes de llaunes de refresquesos (forrades per a que no caiguin i facin mal als nens), i compta amb un “walkie-talkie” fet amb un tetabrick  de suc.

 

Tenint en compte les indicacions que es van donar a la xerrada per fer participar als nens i a les famílies en aquest projecte, considero que el fet de fer una elaboració de materials i eines per l’aula de forma conjunta, és una bona proposta.

Una altre activitat que en penso que pot ser profitosa, és tenir cura d’un ésser viu a la classe de forma col·lectiva, donat que els nens com ja vam veure en les primeres sessions de la part de medi natural, podran aprendre conjuntament d’aquest ésser viu; coneixent les seves necessitats, el seu hàbitat, i fomentant altres valors, com el respecte, responsabilitats... i es que els mestres hem d’oferir activitats i eines que siguin motivadores pels nens, a més d’oferir un entorn educatiu adequat.

En aquest punt doncs, podríem dir que entra el nostre amiguet i acompanyant de la part de l’assignatura de medi natural, l’insecte pal.

Ens hem pogut conscienciar al llarg de l’assignatura de tot el que podem arribar a treballar cuidant un insecte pal, ja no només de forma conscient i intencionada, sinó també inconscient i de forma transversal.

Amb aquesta activitat podem veure quin és l’efecte que té l’activitat humana davant del món natural i com el pot transformar. De manera que igual que els nens investiguen i observen quines són les necessitats d’aquest animaló, i s’organitzen per procurar-li un bon terrari, menjar, sol, ombra, aigua...també hem de fer-los conscients d’un altre punt de vista. No sempre l’activitat humana “ajuda”, també fa mal, destrossa, desordena... i hem de ser realistes amb els nostres alumnes i no fer-los viure en el món de “yupi” on tot es bonic i meravellós, sinó fer-los veure aquesta realitat per tal de que puguem fer un treball grupal i personal on els infants passin d’una consciència més consumista a una d’ecològica i respecte pel que ens envolta.

 

 

No hem d’oblidar el què vam parlar el primer dia de classe de medi social, en què dèiem que el món està a les nostres mans. Som capaços de fer bones accions, però també d’intervenir de forma incorrecta.

Com ja començava a parlar en l’entrada anterior relacionada amb la Gimcana, m’agradaria tornar a destacar la importància del Currículum en el món de l’Educació des de fa relativament poc temps. I es que per poder portar a la fi moltes d’aquestes activitats que proposàvem per tenir en compte la sostenibilitat des de la infantesa, cal tenir en compte els objectius que es defineixen en aquest i concretar-los en els aprenentatges, a través de la connexió de les diferents àrees a causa de la transversalitat de les capacitats, ja que la concreció definitiva que permeten veure com s’han assolit els objectius; són els continguts seleccionats.

De la mateixa manera caldrà tenir en compte el curriculum per elaborar a Programació general de centre, ja que serveix per desenvolupar i controlar les activitats que es deriven dels objectius preferents que el centre fixa per a cada curs escolar.

El contingut ha d’estar estructurat de tal manera, que en finalitzar el curs, pugui ser avaluat i transcrit en una memòria final, que alhora serveixi com a referència per elaborar la següent programació general de centre. És a dir, tot i que el currículum és el mateix per tots els centres educatius, la forma d’aplicar-ho serà molt diferent, ja que tant la programació general de centre com la memòria anual són documents únics i diferents segon la organització interior, valors, criteris...de cada Institució en particular.

Així doncs, veiem que el desenvolupament de les capacitats i competències bàsiques tenen una incidència directa en tots els plantejaments institucionals de centre.

Per tancar aquest tema, presento aquest quadre en forma d’esquema en el qual mostro de forma global i resumida que esdevenir “competent” implica fer-se conscient que el procés d’ensenyament i d’aprenentatge té un recorregut que va més enllà de l’escolaritat obligatòria, i que els educadors hem d’oferir els espais, materials i tota mena d’oferta educativa per a que els alumnes desenvolupin coneixements, habilitats i actituds; “Ensenyar per aprendre i seguir aprenent al llarg de tota la vida”

Només cal preguntar-se ...com volem actuar nosaltres amb el món que ens envolta? Què hi podem fer per canviar-lo? Fins a quin punt ens volem implicar?

Per finalitzar aquesta entrada i englobant tot el que s’ha dit fins ara, m’agradaria fer una comparació. A la foto de la esquerra mostro el terrari que vaig procurar al nostre insecte pal. Només emportar-me’l a casa vaig comprar-li aquesta peixereta, li vaig posar terra, fulles noves d’heura i li vaig afegir unes fulles de pinya que triguen molt en fer-se malbé i li donava una mica de vida a l’hàbitat. A la fotografia de la dreta en canvi, sóc jo envoltada de tota la brutícia i desordre que va originar una festa. Doncs bé, ara imaginem i preguntem-nos, quin entorn ens proporciona més benestar? i com podria viure el nostre insecte pal en un espai caòtic com el d’aquesta imatge, o els nostres alumnes en entorns descuidats, “bruts” i desordenats...?

Potser, aquest últim enllaç Los niños necesitan naturaleza el qual és un article sobre com podem intervenir des de les escoles, com a familiars...i crec que és d’especial interès llegir-ho per què està molt relacionat amb les reflexions que segurament haurem fet moltes de nosaltres, tot i que no siguin les mateixes.